Resum

La ciutadania ha estat en moltes ocasions un dels principals agents impulsors de la recuperació, conservació i re-activació del patrimoni industrial de la ciutat de Barcelona. Aquí es mostren 20 casos d'antigues fàbriques en desús que van ser objecte de campanyes de reivindicació per part de la ciutadania, de les entitats veïnals i dels diferents actors socials, i que avui dia s'han convertit en noves peces urbanes que acullen equipaments públics, habitatges o altres usos productius.

Descripció

El posicionament dels moviments socials respecte al valor del patrimoni industrial ha anat evolucionant, d'una manera paral·lela a com l'ha fet el conjunt de la societat.

D'acord amb els treballs de Checa-Artasu (2007), la salvaguarda del patrimoni industrial de Barcelona es pot classificar en tres períodes. Una primera etapa, coincident amb el període de transició i que finalitza amb la nominació olímpica (1976-1986), en la qual les reivindicacions ciutadanes de zones verdes o d'equipaments en àrees o edificis anteriorment industrials obliga a l'administració a realitzar els seus primers posicionaments respecte a com gestionar aquestes peces. Aquest és el cas de l'Espanya Industrial, la Maquinista o la fàbrica de La Pegaso.

El segon període (entre 1986 i 1999, any de redacció del Pla estratègic del sector cultural de Barcelona) està fortament condicionat per l'influx olímpic i en ell es prioritzen les noves operacions urbanitzadores per sobre de la reflexió sobre la conservació del patrimoni industrial. Alguns casos suposen excepcions que contribueixen a conservar de manera conscient determinats elements singulars, com pot ser el Vapor Vell, La Sedeta, Can Felipa o Can Fabra.

Paradoxalment, la sistemàtica destrucció del teixit fabril del sector d'Icària (Sant Martí) per a la construcció de la Vila Olímpica impulsa que la tercera etapa (des de 1999) se fonamenti en una major conscienciació sobre el valor d'aquest patrimoni, si bé ho fa amb una visió gairebé exclusivament arquitectònica que descura qüestions socials o de memòria històrica (Tatjer, 2008). D'altra banda, a partir dels anys noranta es generalitzen els treballs de recerca i divulgació (Granados, 1991) (Checa-Artasu, 2007) (Tatjer, 2004), la qual cosa contribueix a afavorir una visió més integral d'aquest complex fenomen, tant des de l'administració pública com des de la ciutadania, i les antigues fàbriques es converteixen en equipaments comunitaris (una seu del MUHBA a Oliva Artés, un centre cívic a la Farinera del Clot, la seu de la Universitat Pompeu Fabra a Ca l'Aranyó la biblioteca de Districte a Can Saladrigas) o contenidors d'altres activitats d'iniciativa privada (com Can Framis, convertida en museu).

Tot i això, encara queden importants complexos industrials l'ús dels quals continua sent reivindicat per la ciutadania i no tenen un futur prou definit: a la conflictiva Can Ricart s'hi afegeixen altres espais com Ca l'Alier o Benet Campabadal, ambdues amb un projecte en fase de desenvolupament.